14 de Desembre de 1938
Hem perdut la batalla de l'Ebre i la meva preocupació respecte a la seguretat de la meva família va en augment, no temo per la meva vida (no més del normal) però si per la de la meva dona, que està embarassada, i la meva filla, avegades penso que si els passes alguna cosa no ho podria suportar. Per aquest motiu demà marxem en camió cap a la frontera, un cop allà anirem a ca el meu oncle que m'ha assegurat que li encantara acollir-nos a casa seva tot el temps que volguem, en aquell moment no li he dit per que ni la meva dona ho sap però jo no penso quedar-m'hi gaire temps, només vull acompanyar les meves flors a lloc segur, després tornaré amb els meus camarades per guanyar o perdre la guerra amb els meus, a la meva pàtria.
26 de gener de 1939
Havia'm decidit quedar-nos a Barcelona per veure si l'última frontera seria enderrocada o aquella gran ciutat que és Barcelona resistiria una vegada més, per desgracia les pitjors de les nostres sospites eren certes, les tropes republicanes de Barcelona no comptaven amb els recursos necessaris per fer fora als invasors, que si venien preparats.
30 de gener de 1939
Nosaltres com milers...no! Centenars de milers de persones, ens dirigíem desesperadament cap a la frontera amb la roba que portàvem, quatre engrunes de pa i una mica de llet per la nena, a més jo portava els meus dos béns més apreciats; el rellotge que hem va entregar el meu pare abans de morir i el nino de drap que la meva mare em va cosir quan vaig complir els set anys. Crec que la meva dona també portava alguna cos amagada però no li vaig preguntar que era.
3 de febre de 1936
Mentre caminàvem, com sempre, van començar a caure bombes damunt nostre, era la segona vegada que ens bombardejaven durant el trajecte que portàvem i aquella vegada ja estàvem tant a prop de la frontera (i a l'hora tant lluny) que no vam apartar-nos del camí, vam seguir caminant a bon ritme, amb el somni d'arribar aviat a França. Una bomba va caure prop nostre i jo vaig sortir disparat pels aires, quan em vaig aixecar m'apropà ràpidament a la meva dona que ja sacsejava desesperadament a la nostra filla, estava morta. Em va costar, però, vaig fer el cor fort i vaig començar a arrossegar la meva dona cap a la frontera, per primera vegada em vaig adonar que no quedava cap esperança, que si aconseguia marxar a França mai tornaria a aquella meravellosa terra, em va venir al cap la visió de la meva filla morta, ni tan sòls l'havien enterrat, només l'havia embolicat en la seva manta per no veure-li la cara i l'apartà del camí, llavors vaig començar a plorar, la meva dona va deixar de forcejar.
10 de febrer de 1939
Vam arribar a la frontera, i corria el rumor de que l'exèrcit franquista tancaria la frontera, però fos o no veritat que pretenian tancar-la, nosaltres vam passar-la aquell mateix dia de matinada. Ja no tenia cap esperança de tornar a Catalunya, ni tan sòls creia possible que poguéssim arribar caminant a casa del meu oncle i com no teníem res per menjar vaig haver de canviar el rellotge del meu pare per uns trossos de pa, els trossos de pa+ més florit que havia vist mai, però els vam menjar ràpidament com si fos el més exquisit que havien provat mai.
15 de febrer de 1939
Després d'un temps caminant sense rumb, sense saber cap a on, vam anar a parar a un camp de concentració a la platja on no hi havia aigua i no ens donaven més d'uns tristos trossos de pa, després les condicions de vida van millorar mínimament però el menjar seguia sent escàs i els gendarmes francesos havien estat tan estúpids com per posar la bomba d'aigua a tocar la platja i tota l'aigua que sortia era salada i bruta. La meva dona estava de set mesos i no tenia forces ni per moure's. I jo havia d'agafar-li el menjar i, per la nit, anar a la seva part de la tanca per portar-li alguna cosa de menjar.
1 d'abril de 1939
La meva dona havia començat amb les contraccions i vaig demanar ajuda a un dels gendarmes que tan sols em va dir “Allé, allé”, quan li vaig insistir ell va escopir al terra al costat de la meva dona i em va propinar una cosa que em va fer caure al terra de morros, quan em vaig girar ja no hi havia ningú. Vaig saltar la tanca per ajudar-la, en tot el que vaig pogués però la veritat no sabia que fer, i quan vam aconseguir treure el nen vaig tallar el cordó umbilical amb un filferro que havia tret de la tanca, no puc descriure totes les coses que em van passar llavors pel cap l'únic que sé es que va començar a rajar sang i no vaig poder fer res més, tots dos havien mort.Vaig esclatar i em vaig posar a plorar sobre la meva dona i el meu fill morts. Vaig fer un clot i hi vaig enterrar la meva dona, el meu fill i el meu nino de drap.Al dia següent quan el gendarme que havia escopit a la meva dona va aparèixer per donar-nos el menjar vaig agafar una pedra del tamany de la meva mà i li vaig propinar un bon cop a la part de darrere del cap. Crec que el vaig matar, només sé que després d'hores corrent a l'hipòdrom en van enterrar sota terra i quan em van treure em van comunicar que em afusellarien, a l'endemà, avui.
Aquest diari es propietat d'en Francesc Rodríguez Martí. Nascut el 28 de juny del 1908 a Amposta. Fill de Manuel i Sandra Rodríguez. Casat amb Maria Antonieta Ramírez. Pare de Anna Rodríguez.
